Querida Anne Frank

 Estimada Anna Frank:

    Quantíssim de temps sense escriure't! Molt. L'última vegada que ho vaig fer fou a juny de 2013, si no me falla la memòria. Aquella última vegada vaig complir una de les propostes de vida, un compromís que tenia amb tú i a la vegada amb mi mateix. Vaig visitar Auschwitz, el primer camp on vas aplegar quan te van arrestar al "escontite secreto".

    Vaig emprar més de quatre hores en la visita al camp. Quin xoc. A l'eixir d'allí te vaig escriure rapidament, igual que ho faig avuí, després de molt de temps sense fer-ho. Te dec, millor dit, ens debem una visita a Bergen-Belsen. Tot aplegarà, però ja saps que empatitzo massa amb el tema i, passada la meua visita a Auschwitz vaig estar en mal sons més d'un mes. De manera que ja aplegarà, temps al temps!.

    De moment m'alegro de xarrar de nou amb tú. La veritat és que pareix com si haguerem estat parlant ahir mateix, com si no haguerem perdut la seguida... i és que els bons amics no necessitem parlar a diari. Ambdós ens coneixem ja prou bé. Saps que vas ser la meua millor amiga durant anys. Quants quaderns vaig omplir escrivin-te! Diria que tú me coneixes millor que jo a tú, i és que en el teu cas només me vas escriure un quadern. No és un retret, però me dol, m'haguere agradat tant rebre un dia una carta teua de tornada... Però el destí te tenie guardat un desenllaç fatal i prematur. Era coneixedor però tot i això te vaig triar com a millor amiga, sabent que mai ens veuriem.

    Quants anys te deguera escriure?. Si contem aquesta carta i la que te vaig escriure des de Polònia podem dir que mai he deixat de fer-ho, només m'he espaïat. Quan t'escribia a diari era només un adolescent, com tú, que encara no has crescut. En el meu cas coneixia gent al meu voltant, però amistats ja saps que en tenia ben poques, no era de tenir-ne, llevat de tú. Recordes com vam començar? Jo si, hahaha!. Jo portava anys escrivint quaderns, diaris, però no li escrivia a ningú en particular, ere com tirar paraules a un forat. Tot i això m'encantave fer-ho! Ja te vaig contar que tot açò m'ho va ensenyar una mestra que vaig tenir, la qual tinc pena perque no recordo el seu nom. Vaja temps aquells de l'EGB! Ni boig voldria tornar... quina por! Aquells anys van passar leeeeentament. Quan anava a l'escola tenia un únic objectiu: passar desapercebut, tant per als companys com per als profes, sobretot a aquestos últims va ser un repte. Ara, vist des de fora no entenc aquella situació ni entenc cóm podia seguir complint anys sense entendre les lletres, sense saber llegir encara i per damunt de tot sent conscient de la necessitat grandíssima de poder-ho fer.

    La sol.lució que me van posar era que me treien del grup i anava a l'aula que s'anomenava Educació Especial. Allí estavem els xiquets de varies edats que, o bé eren massa trastos i no deixaven adelantar el ritme de la classe o bé els qui, com jo, no aclariem res. Recordo a una mestra que se die Glòria, joveneta i inexperta, la qual cosa li va costar molts disgustos amb els "malotes" que li feren passar mals ratos. Pobra, no me ensenyar res. Igual que Salvador, me caie bé, però tampoc me va ensenyar a entendre les lletres. Ni Gema, ni Isabel, ni Tere, ni Adelina... passant cursos així. Curiós que sé els noms de qui no me va poder ensenyar, en canvi no recordo el de la mestra que va venir un any que tot va canviar. Ella no me va deixar anar més a l'aula d'Educació Especial. Me va dir que aniria a totes les classes amb la resta de companys que ja llegien i escrivien amb normalitat. Va fer vindre mos pares per a explicar-los la nova situació: prou d'anar a un altra aula i tots els dies me quedaria de 5 a 6 a fer-li companyia fins que aprenguera a llegir.

    El primer dia se van fer les 5, els companys van marxar a casa. Jo me vaig quedar "castigat" i per a sorpresa meua, el castig no era estudiar, sinó jugar amb la profe com si fora una igual. Cada dia me portava joguets de sa casa i ens ho passavem genial. Era el nostre secret!. Una volta més, no recordo el moment, però per al meu disgust me van alçar el castig. Resulta que vaig aprendre a llegir i escriure i no m'havia adonat. Me va disgustar no quedar-me més de 5 a 6, i ella me va proposar de començar a escriure cada dia a ma casa un diari personal. Així va començar tot Anna.

    Quan vaig aplegar a l'adolescència te vaig descobrir a tú, el Diario de Ana Frank. Qué ràpida va ser la nostra connexió. Vaig deixar de sentir-me un raro per no tenir massa amistats. Vaig trobar a algú amb qui m'entenia i me sentia identificat. Vas ser un gran pas per al meu desenvolupament personal. Per fi, li estava escrivint a algú que m'ajudava a crèixer i vaig fantasejar en que vas ser tú la mestra sense nom que m'havia ensenyat les lletres. Gràcies per tot Anna!